miércoles, 30 de julio de 2014
L'ARXIU DELS BORJA I LA INVESTIGACIÓ
Els Borja, sí, encara hi ha documentació
per investigar…
per Maria José Badenas Población,
facultativa d'arxius de l'estat
Leer más ...
facultativa d'arxius de l'estat
Més sobre les reproduccions digitals de
l’Arxiu Secret Vaticà dels pontificats dels papes valencians: Calixt III i
Alexandre VI. La cronologia que abasta la documentació 1455-1458 i 1492-1503 és
simultània a grans fets de la història domèstica i universal.
Només eixe motiu justifica sobremanera la
inversió i l’interès en encarregar la reproducció d’uns materials d’arxiu lligats
a la història dels nostres, amb destinació a ser publicat en la sèrie del
Diplomatari Borja de gran qualitat en contiguts i materialitat, de la mà de 3 i
4.
Quina
documentació es digitalitzà?
L’important
fons documental dels registres vaticans d’ambdós pontificats comprén:
Per
a Calixt III: Reg. Vat. nº 436-467 amb
una mitjana de 300 fulls cadascun dels volums, i del Reg. Supp. nº 479-509,
igualment d’una extensió aproximada de 300 fulls cadascun dels volums. Alguns
d’aquests materials han estat estudiats per obres magnífiques, de referència
obligatòria, com ara la
de Catalanes y aragoneses en la corte de Calixto III
de Miquel Rius Serra publicada en 1927, l’obra de Miquel Batllori, La
família Borja , publicada en 1994 per 3 i 4 i la tesi
doctoral publicada de Miquel Navarro Sorní sobre la figura de Calixt III.
Del
pontificat d’Alexandre VI, més llarg en el temps, la documentació comprén Reg.
Vat. nº 772-884 i Reg. Supp. nº 961-1169 amb una mitjana cada volum de 300
fulls.
Sobre
un Papa del que hi ha infinitat de bibliografia i quasi “mitologia” encara
resta documentació inèdita per descobrir.
Per
descomptat, encara palesa molta documentació inèdita i poc coneguda dels
registres. Encara que siga grosso modo cal
definir què són els registres. Són llibres on es copia tot document que surt de
la cancelleria pontíficia, allà tenim enregistrades totes les butlles, per
exemple, però també els nomenaments de
càrrecs, la concessió de beneficis, etc. així que els documents “oficials” que
emeteren Calixt III i Alexandre VI estan continguts en aquestes reproduccions,
de gran interès per a la nostra història i també la del món conegut aleshores.
No oblidem que el Papa és el monarca més universal.
Està
clar que la documentació corresponent al registre vaticà i al registre de
súpliques té un gran interès històric. Són una pedrera clau per a conèixer la
xarxa de contactes d’ambdós personatges i saber fefaentment les seues
instruccions de govern davant qüestions que afecten a la història universal del
seu període.
Em
sembla positiu que a la fi hi haja interès institucional en sufragar les despeses
d’un pla d’investigació seriós i em dóna prou igual si es tracta de valencians,
catalans, xinesos o americans…, veiem tots els dies com molts investigadors
d’altres matèries són reconeguts fora i ací estaven vivint en una situació de
precarietat absoluta. Malauradament, la norma continua sense excepcions.
Com
a valenciana m’entristeix que amb tots els esforços de filantropia i compromís
cultural que s’engegaren per bona part de la societat valenciana, finalment aquestes
reproduccions viatgen fora i no reposen en Gandia, en el Palau Ducal d’aquests
prínceps del renaixement, sí, em sap greu, però allò important és que es pose
en valor i es difonga la gran quantitat de dades que encara romanen esperant
ser interrogades.
Com
a arxivera, m’agradaria assenyalar la correcció de tots aquells titulars que
per economia del llenguatge o per èmfasi han preferit de referir-se a aquesta
polèmica amb la denominació genèrica “d’arxius Borja”, això no és efectivament
així. Es tracta de reproduccions digitals, còpies autoritzades de l’Arxiu
Secret Vaticà. Per d’altra banda cal remarcar que la denominació històrica d’Archivio Segreto Vaticano no implica que
tot el que continga siga secret, el terme “secret” fa referència al carácter
“privat” del pontífex, ja que arreplega tota la documentació que emana del
Papa. És un arxiu obert a la investigació des que el papa Lleó XIII en 1881 decidí
obrir les seues portes per tal que els estudiosos i historiadors pogueren
conèixer el passat del Papat.
Com
a historiadora, cal recordar que els documents per se no parlen, han de ser llegits i interrogats, em consta que personal
de l’Institut Internacional d’Estudis Borgians, grans coneixedors de la
paleografia, diplomàtica i història institucional del període han tingut accés
a la documentació i han intentat aprofondir en el seu coneixement, ara bé la
manca de dotació pressupostària per part de les institucions i empreses ha fet
inviable l’estudi, malgrat anar carregats de bona voluntat i una enorme dosi
d’emoció i il·lusió quasi reverencial cap a aquesta documentació, és necessària
la viabilitat econòmica per tal que el mastodont informatiu que constitueix el
volum de documentació reproduït puga posar-se en valor i ser escrutat amb el
màxim detall.
No
voldria ser agosarada però potser una bona dosi de diplomacia facilitaria
l’enteniment, el recurs insistent per fer de la història un element de
separació i un instrument més, en comptes de donar-li la importància que té per se, ens ha portat a culebrons
esperpèntics que fan oblidar el gran interès d’una documentació que posarà de
manifest aspectes inèdits de la nostra història i també de la història
universal.
Potser
tot es pot explicar amb l’aforisme que sols valorem el que tenim quan ho
perdem, com en qualsevol altre aspecte de la vida.
Encara
que siga breument vull explicar que l’estudi d’aquests materials requereix
d’una extrema especialització en història pontíficia, en diplomàtica,
disciplina que estudia les tipologies documentals, per tal de conèixer els
tipus de documents que emanen de la cancelleria pontíficia (Sergio Pagano, Diplomatica pontificia, Città del
Vaticano, 1981), en paleografia i sistema braquigràfic, és a dir, en el tipus
de lletra i les abreviatures per poder llegir els documents en qüestió i en
llatí, llengua en què estan escrits aquests documents. Voldria manifestar la
necessitat d’una formació en aquestes matèries que no siga merament residual en
graus com ara el d’Història i Història de l’Art, perquè de seguir per eixa via malauradament
en el futur pròxim hi haurà pocs historiadors capaços de realitzar aquest
treball amb la deguda solvència acadèmica.
