Els Borja, sí, encara hi ha documentació per investigar…

per Maria José Badenas Población,
facultativa d'arxius de l'estat

 

Més sobre les reproduccions digitals de l’Arxiu Secret Vaticà dels pontificats dels papes valencians: Calixt III i Alexandre VI. La cronologia que abasta la documentació 1455-1458 i 1492-1503 és simultània a grans fets de la història domèstica i universal.

Només eixe motiu justifica sobremanera la inversió i l’interès en encarregar la reproducció d’uns materials d’arxiu lligats a la història dels nostres, amb destinació a ser publicat en la sèrie del Diplomatari Borja de gran qualitat en contiguts i materialitat, de la mà de 3 i 4.

Quina documentació es digitalitzà?

L’important fons documental dels registres vaticans d’ambdós pontificats comprén: 

Per a  Calixt III: Reg. Vat. nº 436-467 amb una mitjana de 300 fulls cadascun dels volums, i del Reg. Supp. nº 479-509, igualment d’una extensió aproximada de 300 fulls cadascun dels volums. Alguns d’aquests materials han estat estudiats per obres magnífiques, de referència obligatòria, com ara la de Catalanes y aragoneses en la corte de Calixto III de Miquel Rius Serra publicada en 1927, l’obra de Miquel Batllori, La família Borja, publicada en 1994 per 3 i 4 i la tesi doctoral publicada de Miquel Navarro Sorní sobre la figura de Calixt III.

Del pontificat d’Alexandre VI, més llarg en el temps, la documentació comprén Reg. Vat. nº 772-884 i Reg. Supp. nº 961-1169 amb una mitjana cada volum de 300 fulls.

Sobre un Papa del que hi ha infinitat de bibliografia i quasi “mitologia” encara resta documentació inèdita per descobrir.

Per descomptat, encara palesa molta documentació inèdita i poc coneguda dels registres. Encara que siga grosso modo cal definir què són els registres. Són llibres on es copia tot document que surt de la cancelleria pontíficia, allà tenim enregistrades totes les butlles, per exemple,  però també els nomenaments de càrrecs, la concessió de beneficis, etc. així que els documents “oficials” que emeteren Calixt III i Alexandre VI estan continguts en aquestes reproduccions, de gran interès per a la nostra història i també la del món conegut aleshores. No oblidem que el Papa és el monarca més universal.

Està clar que la documentació corresponent al registre vaticà i al registre de súpliques té un gran interès històric. Són una pedrera clau per a conèixer la xarxa de contactes d’ambdós personatges i saber fefaentment les seues instruccions de govern davant qüestions que afecten a la història universal del seu període.

 
Em sembla positiu que a la fi hi haja interès institucional en sufragar les despeses d’un pla d’investigació seriós i em dóna prou igual si es tracta de valencians, catalans, xinesos o americans…, veiem tots els dies com molts investigadors d’altres matèries són reconeguts fora i ací estaven vivint en una situació de precarietat absoluta. Malauradament, la norma continua sense excepcions.

Com a valenciana m’entristeix que amb tots els esforços de filantropia i compromís cultural que s’engegaren per bona part de la societat valenciana, finalment aquestes reproduccions viatgen fora i no reposen en Gandia, en el Palau Ducal d’aquests prínceps del renaixement, sí, em sap greu, però allò important és que es pose en valor i es difonga la gran quantitat de dades que encara romanen esperant ser interrogades.


Com a arxivera, m’agradaria assenyalar la correcció de tots aquells titulars que per economia del llenguatge o per èmfasi han preferit de referir-se a aquesta polèmica amb la denominació genèrica “d’arxius Borja”, això no és efectivament així. Es tracta de reproduccions digitals, còpies autoritzades de l’Arxiu Secret Vaticà. Per d’altra banda cal remarcar que la denominació històrica d’Archivio Segreto Vaticano no implica que tot el que continga siga secret, el terme “secret” fa referència al carácter “privat” del pontífex, ja que arreplega tota la documentació que emana del Papa. És un arxiu obert a la investigació des que el papa Lleó XIII en 1881 decidí obrir les seues portes per tal que els estudiosos i historiadors pogueren conèixer el passat del Papat.

Com a historiadora, cal recordar que els documents per se no parlen, han de ser llegits i interrogats, em consta que personal de l’Institut Internacional d’Estudis Borgians, grans coneixedors de la paleografia, diplomàtica i història institucional del període han tingut accés a la documentació i han intentat aprofondir en el seu coneixement, ara bé la manca de dotació pressupostària per part de les institucions i empreses ha fet inviable l’estudi, malgrat anar carregats de bona voluntat i una enorme dosi d’emoció i il·lusió quasi reverencial cap a aquesta documentació, és necessària la viabilitat econòmica per tal que el mastodont informatiu que constitueix el volum de documentació reproduït puga posar-se en valor i ser escrutat amb el màxim detall.

No voldria ser agosarada però potser una bona dosi de diplomacia facilitaria l’enteniment, el recurs insistent per fer de la història un element de separació i un instrument més, en comptes de donar-li la importància que té per se, ens ha portat a culebrons esperpèntics que fan oblidar el gran interès d’una documentació que posarà de manifest aspectes inèdits de la nostra història i també de la història universal.  

Potser tot es pot explicar amb l’aforisme que sols valorem el que tenim quan ho perdem, com en qualsevol altre aspecte de la vida.

Encara que siga breument vull explicar que l’estudi d’aquests materials requereix d’una extrema especialització en història pontíficia, en diplomàtica, disciplina que estudia les tipologies documentals, per tal de conèixer els tipus de documents que emanen de la cancelleria pontíficia (Sergio Pagano, Diplomatica pontificia, Città del Vaticano, 1981), en paleografia i sistema braquigràfic, és a dir, en el tipus de lletra i les abreviatures per poder llegir els documents en qüestió i en llatí, llengua en què estan escrits aquests documents. Voldria manifestar la necessitat d’una formació en aquestes matèries que no siga merament residual en graus com ara el d’Història i Història de l’Art, perquè de seguir per eixa via malauradament en el futur pròxim hi haurà pocs historiadors capaços de realitzar aquest treball amb la deguda solvència acadèmica.