Ja han passat les VII jornades i, crec, ens han deixat a tots un bon sabor de boca. Hem pogut i hem sabut tirar endavant una proposta ambiciosa en un moment dificultós en què ens fan falta ànims i bones sensacions. Sobretot aquella de què podem fer coses dignes i profitoses per al nostre col·lectiu i per a la societat.


Compartir sempre és agradable i, certament, hem pogut contrastar sabers i hem coincidit en moments, cafés i plantejaments que potser ens eren desconeguts i que podem intentar d'aplicar en el nostre dia a dia. Ens hem trobat i retrobat; i ens hem carregat d'energia.

Per això no ens cansarem de donar gràcies. A tots els qui heu fet l’esforç d'acudir, des de lluny, i des d’uns arxius i unes institucions en temps de crisi i de turbulències. A tots els qui heu participat a través de les xarxes. Gràcies, per suposat, a les entitats que ens han donat suport i han cregut en la nostra proposta: a la Generalitat Valenciana i especialment a Antonio Ariño i a tot el seu equip del vicerectorat de cultura i d’igualdat de la Universitat de València, a la direcció i els treballadors del Col·legi Rector Peset, als col·legis professionals d’enginyers en informàtica i a COSITAL, el col·legi dels secretaris, dipositaris i interventors de l’administració local. A les empreses amigues, especialment a PROCO, i al mateix ministeri de Cultura del Govern d’Espanya, que s'ha fet present a través de la Coordinadora d’Associacions d’Arxivers. A Luciana Duranti que ha compartit tots els dies amb nosaltres i a tots els ponents, comunicants o presentadors que ens han donat el millor de cada ú.



Us deixe, a continuació, ací escrit, el missatge que vam confegir per a l'inici de les jornades i que va especialment adreçat a les autoritats representatives i acadèmiques.

Com sabeu, podeu disposar de les actes a través del darrer número, acabat d'editar, de la Revista d'Arxius, la qual podeu demanar a secretaria@arxiversvalencians.org.


Lluís Esteve Casellas, Lidón Paris i Luciana Duranti


Segurament estarem tots d’acord en què ens enfrontem a una realitat duríssima. Una realitat de rescissió de contractes, de desaparició de becaris (en lloc del seu reciclatge),  d’emergència i d’empobriment general de l’administració i de les empreses. Empobriment econòmic, però també i sobretot, empobriment civil i societari. Crec que, davant del que ens passa, no ens podem girar d’esquena o tapar-nos els ulls.

La nostra administració, els nostres arxius, les nostres il·lusions se’ns cauen de les mans. Els arxius reculen i perden pes en la pròpia administració que els genera. Fins i tot bona part del futur de la flamant i esperançadora administració electrònica es troba en qüestió. És cert que podríem dissimular i intentar “vendre” una realitat virtual, falsa, mediàtica, provisionalment còmoda, però enganyaríem a tots i ens enganyaríem a nosaltres mateixos.

Volem continuar anestesiats sense ni tant sols intentar resoldre els problemes reals, que són els que tenim implantats a la nostra pell, el nostre cor i en el nostre patrimoni documental, tradicional o electrònic? 

Portem 30 anys llargs de democràcia i gairebé uns altres tants de vigència de l’estatut d’autonomia de 1982, que ens dona plenes competències en matèria d’arxius. És evident que no tot allò que s’ha fet ha estat malament. Tampoc es tracta de minusvalorar la bona voluntat dels actuals responsables. Seria incert i injust. Aquells primers anys foren d’esperança i de creació d’un entramat legislatiu i institucional. Ben prompte, però, abans que ocuparen el poder valencià les opcions més conservadores, es sentien símptomes de la poca operativitat i projecció d’una legislació i d’una maquinària encara relativament noves en matèria de gestió documental.

Ara mateix, ens trobem en un moment certament difícil. Patim el fet de no haver creat unes estructures suficientment sòlides en temps de bonança i ara els reptes, necessàriament, han de ser selectius i amb un grau indefugible de priorització: des de l’AAV hem apuntat alguns temes com a indefugibles: l’avaluació de documents, la professionalització i operativitat del òrgans assessors del SAV i la informatització del mateix; i, sobretot, l'aplicació de la llei d’arxius de 2005, si més no, en els àmbits de l’administració autonòmica i local. No és massa, però ja seria molt que fora una realitat més enllà de les frases solemnes dels discursos electorals i de les declaracions buides als mitjans de comunicació.

Tanmateix, front a la distància i la desconfiança, hauríem de teixir entre tots uns vincles constructius, de resolució d’allò que és possible fer ara. Uns vincles que haurien de fer viable i no traumàtica la transició i la comunicació entre els representants electes, l’aparell administratiu i una societat que ha augmentat exponencialment la seua malfiança i escepticisme cap als seus òrgans de govern. La bona gestió, el correcte infantament, selecció i arxiu dels documents, electrònics o convencionals; la consulta i accessibilitat real de la informació; la pràctica dels nostres codis deontològics i professionals haurien de jugar un paper essencial per tal de recuperar i guanyar una més que necessària i imprescindible cohesió i pacificació social que siga fruit d’una acció coordinada a mitjà i llarg termini.

Francament, pel que fa el medi universitari i acadèmic, malgrat el seu elefantisme i dispersió, hem trobat un clima remarcable d’ajut i de complicitat que és molt més que d’agrair (tant ací a la UV, com al Centre Internacional de Gandia, com en altres universitats valencianes). Els reptes que tenim no són pocs i confiem que podrem fer camí, junt a les institucions acadèmiques i representatives, per enfrontar-nos adequadament al repte que comporta integrar la documentació electrònica i la seua conservació al pensament teòric, als programes docents i a la pràctica empresarial.

Ara mateix, la nostra inquietud rau en què aquestes trobades no solament propicien un revulsiu teòric i intel·lectual, un impuls cap al futur, sinó sobretot, una ruta de navegació al bell mig de les tèrboles aigües d’una administració i unes organitzacions certament complexes i que pateixen una transformació, potser descomposició, imparable... i, sobretot, buscar fòrmules per recuperar la destresa, la intel·ligència i el bon fer d’arxivers, o candidats a arxivers, que avui es troben, literalment, agranant els carrers, a l’atur o fugint a l’estranger.

Confiem, si més no, en haver obert portes i haver vessat un mica de llum i d'esperança.



(de dreta a esquerre) Antoni Peña (Generalitat Valenciana), Irene Manclús (AAV), Antonio Ariño (Universitat de València), Luciana Duranti (University of Britisch Columbia) i Jesús Alonso (AAV)
Fotos: Óscar Grifoll.