Se’n parla molt, darrerament, de la necessitat de ‘regenerar’ la democràcia; de transparència; de egovernment o bon govern digital. Tanmateix, això és del tot incompatible amb l’abandó dels arxius, amb la seua mala gestió o, per suposat, amb la seua destrucció indiscriminada. La informació i el dret d’accés als documents són clau de volta d’una societat democràtica que es tinga com a tal. Tot i això, sembla que les coses no van per un control de la informació per part de professionals (arxivers i tècnics de l’administració) sinó més aviat per un control directament polític, amb la qual cosa topem amb la gran pedra que no vol moure’s (en tot cas, fer com si es mogués, a la manera lampedusiana).


Només hi posaré tres exemples. En primer lloc una llei de transparència i bon govern en la que els professionals dels documents pinten ben poc, per no dir res (BOE de 10-12-2013, llei 19/2013, art. 36); (2) uns arxius judicials deixats a la seua sort en la que no se sap del futur (ni del present) de les informacions més sensibles. O (3) un arxiu administratiu de Canal 9 (de colp esdevingut històric) del qual no se sap res i en el qual, que sapiguem, no hi ha cap professional dels arxius treballant-hi.



Tot plegat, des de la nostra professió l’únic que demanem és, bàsicament, un tractament adequat dels documents en actiu i patrimonials (una transició no traumàtica cap a una història no censurada) i un compliment de les lleis.

No serem nosaltres, de cap manera, els qui ferim el dret a la intimitat o transgredim una discreció raonable dels assumptes en tramitació. És la nostra missió servir les organitzacions de què formem part. Però voldríem, això sí, contribuir a una major fiabilitat de la gestió pública, pas indefugible vers la tan cantada regeneració o renovació d’una democràcia posada en qüestió.

Primera i tercera il·lustracions: El Roto.