sábado, 26 de octubre de 2013
GRÀCIES
Ja han passat les VII jornades i, crec, ens han deixat a tots un bon sabor de boca. Hem pogut i hem sabut tirar endavant una proposta ambiciosa en un moment dificultós en què ens fan falta ànims i bones sensacions. Sobretot aquella de què podem fer coses dignes i profitoses per al nostre col·lectiu i per a la societat.
Compartir sempre és agradable i, certament, hem pogut contrastar sabers i hem coincidit en moments, cafés i plantejaments que potser ens eren desconeguts i que podem intentar d'aplicar en el nostre dia a dia. Ens hem trobat i retrobat; i ens hem carregat d'energia.
Per això no ens cansarem de donar gràcies. A tots els qui heu fet l’esforç d'acudir, des de lluny, i des d’uns arxius i unes institucions
en temps de crisi i de turbulències. A tots els qui heu participat a través de les xarxes. Gràcies, per suposat, a les entitats que ens han donat suport i han cregut en la nostra proposta: a la Generalitat Valenciana i especialment a Antonio Ariño i a tot el seu equip del vicerectorat de cultura i d’igualdat
de la Universitat de València, a la direcció i els treballadors del Col·legi Rector Peset, als col·legis professionals d’enginyers en
informàtica i a COSITAL, el col·legi dels secretaris, dipositaris i interventors de
l’administració local. A les empreses amigues, especialment a PROCO, i al mateix
ministeri de Cultura del Govern d’Espanya, que s'ha fet present a través de la Coordinadora
d’Associacions d’Arxivers. A Luciana Duranti que ha compartit tots els dies amb nosaltres i a tots els ponents, comunicants o presentadors que ens han donat el millor de cada ú.
Us deixe, a continuació, ací escrit, el missatge que vam confegir per a l'inici de les jornades i que va especialment adreçat a les autoritats representatives i acadèmiques.
Com sabeu, podeu disposar de les actes a través del darrer número, acabat d'editar, de la Revista d'Arxius, la qual podeu demanar a secretaria@arxiversvalencians.org.
Lluís Esteve Casellas, Lidón Paris i Luciana Duranti
Segurament estarem tots d’acord en què ens enfrontem a
una realitat duríssima. Una realitat de rescissió de contractes, de desaparició
de becaris (en lloc del seu reciclatge),
d’emergència i d’empobriment general de l’administració i de les
empreses. Empobriment econòmic, però també i sobretot, empobriment civil i societari.
Crec que, davant del que ens passa, no ens podem girar d’esquena o tapar-nos
els ulls.
La nostra administració, els nostres arxius, les
nostres il·lusions se’ns cauen de les mans. Els arxius reculen i perden pes en
la pròpia administració que els genera. Fins i tot bona part del futur de la
flamant i esperançadora administració electrònica es troba en qüestió. És cert que podríem dissimular i intentar “vendre”
una realitat virtual, falsa, mediàtica, provisionalment còmoda, però
enganyaríem a tots i ens enganyaríem a nosaltres mateixos.
Volem continuar anestesiats sense ni tant sols
intentar resoldre els problemes reals, que són els que tenim implantats a la
nostra pell, el nostre cor i en el nostre patrimoni documental, tradicional o
electrònic?
Portem 30 anys llargs de democràcia i gairebé uns
altres tants de vigència de l’estatut d’autonomia de 1982, que ens dona plenes
competències en matèria d’arxius. És evident que no tot allò que s’ha fet ha
estat malament. Tampoc es tracta de minusvalorar la bona voluntat dels actuals
responsables. Seria incert i injust. Aquells primers anys foren d’esperança i
de creació d’un entramat legislatiu i institucional. Ben prompte, però, abans
que ocuparen el poder valencià les opcions més conservadores, es sentien
símptomes de la poca operativitat i projecció d’una legislació i d’una
maquinària encara relativament noves en matèria de gestió documental.
Ara mateix, ens trobem en un moment certament difícil.
Patim el fet de no haver creat unes estructures suficientment sòlides en temps
de bonança i ara els reptes, necessàriament, han de ser selectius i amb un grau
indefugible de priorització: des de l’AAV hem apuntat alguns temes com a
indefugibles: l’avaluació de documents, la professionalització i operativitat del
òrgans assessors del SAV i la informatització del mateix; i, sobretot, l'aplicació de la llei d’arxius de 2005, si més no, en els àmbits de
l’administració autonòmica i local. No és massa, però ja seria molt que fora
una realitat més enllà de les frases solemnes dels discursos electorals i de
les declaracions buides als mitjans de comunicació.
Tanmateix, front a la distància i la desconfiança,
hauríem de teixir entre tots uns vincles constructius, de resolució d’allò que
és possible fer ara. Uns vincles que haurien de fer viable i no traumàtica la
transició i la comunicació entre els representants electes, l’aparell
administratiu i una societat que ha augmentat exponencialment la seua malfiança
i escepticisme cap als seus òrgans de govern. La bona gestió, el correcte
infantament, selecció i arxiu dels documents, electrònics o convencionals; la
consulta i accessibilitat real de la informació; la pràctica dels nostres codis
deontològics i professionals haurien de jugar un paper essencial per tal de
recuperar i guanyar una més que necessària i imprescindible cohesió i
pacificació social que siga fruit d’una
acció coordinada a mitjà i llarg termini.
Francament, pel que fa el medi universitari i
acadèmic, malgrat el seu elefantisme i dispersió, hem trobat un clima
remarcable d’ajut i de complicitat que és molt més que d’agrair (tant ací a la
UV, com al Centre Internacional de Gandia, com en altres universitats
valencianes). Els reptes que tenim no són pocs i confiem que podrem fer camí,
junt a les institucions acadèmiques i representatives, per enfrontar-nos
adequadament al repte que comporta integrar la documentació electrònica i la
seua conservació al pensament teòric, als programes docents i a la pràctica
empresarial.
Ara mateix, la nostra inquietud rau en què aquestes
trobades no solament propicien un revulsiu teòric i intel·lectual, un impuls
cap al futur, sinó sobretot, una ruta de navegació al bell mig de les tèrboles
aigües d’una administració i unes organitzacions certament complexes i que
pateixen una transformació, potser descomposició, imparable... i, sobretot,
buscar fòrmules per recuperar la destresa, la intel·ligència i el bon fer
d’arxivers, o candidats a arxivers, que avui es troben, literalment, agranant
els carrers, a l’atur o fugint a l’estranger.
Confiem, si més no, en haver obert portes i haver vessat un mica de llum i d'esperança.
(de dreta a esquerre) Antoni Peña (Generalitat Valenciana), Irene Manclús (AAV), Antonio Ariño (Universitat de València), Luciana Duranti (University of Britisch Columbia) i Jesús Alonso (AAV)
Fotos: Óscar Grifoll.
